Sabeu què és estimar?

Jo sí.

...

Desnúdese la vida
y muéstrese salvaje.
Que lama sus heridas,
sus otoños, su pelaje.

Desnúdese de inviernos,
de penas y melancolías,
pues pronto vendrán días
en que mueran campos yermos.

Desnúdate, infortunio,
y cumple con tu trato.

Desnúdese la vida. Txus di Fellatio, El Cementerio de los Versos Perdidos

Mi tempestad

.

.

.

Luna llena, piel morena

surge en la oscuridad.

Dos amantes abrazados al compás.

La guitarra susurrando

aquella triste canción

y en la hoguera

saltan chispas de pasión...

.

Van juntándose sus cuerpos

formando una unidad,

como el agua dulce

va a parar al mar.

.

Tras las ramas del destino

otro gemido se oyó...

fue el sollozo del testigo de su amor.

.

.

Viento, llévame a ningún lugar,

a mi oscura realidad,

déjame en mi soledad.

Siento, la amargura al despertar

y sentir que ella no está

.

¡Volveré a mi tempestad!

.

.

Tras el llanto, la desidia

y la desesperación...

una soga puso fin a su dolor.

.

.

.

.

Imatge: Luis Royo - Caress

Mi Tempestad - Stravaganzza - Primer Acto, comienza el espectáculo.

"Si el insecto abandona su piel puedes observar en el suave vuelo un nuevo atardecer, del letargo un nuevo ser."

Avui es meus dimonis em duen a confessar-te, estimat, que tenia por de que fóssis sa meua primera derrota.

M'he equivocat, i, creu-me, me n'alegr.

Novament, de velles cendres renaixerà una criatura d'essència tan preciosa, sublim i innocent que es veu condemnada a caure eternament.

Però es foc etern és massa temptador. Abans vull ser encadenada a una roca i atormentada per una àguila monstruosa, que privarme de foc.

I sé que cremaré. Em consumiré. Ses flames lleparàn cada centímetre de sa pell de sa meua vida, disfrutaré mentres duri, sabent sempre que s'acabarà. Que vendràn ses cendres y sa foscor. I les ploraré. Després les moldejaré, amb una nova forma, tan singular, tan especial, que la tornaré a prendre en flames i la viuré. La tornaré a viure as màxim.

S'han acabat ses promeses. T'estimaré? M'estimaràs? Tal vegada. Només mentres tot cremi. Quan siguen cendres, ves-te'n. Deixa'm en pau per plorar-les. No seràs tu qui els hi dóni forma de nou. Ses teues mans no són ses d'un escultor, són ses d'un pedrapiquer. No vull una vida vasta i plena d'imperfeccions.

Jo sé que hi ha grans escultors...

Aquelarre

Aquest quadre, com és d'esperar, es motiu d'escàndol per a molts. A jo em fa por. De tota manera es seu caire atractiu no és s'imatge, sino més bé tot allò que evoca.

És es costat fosc de sa nostra ànima. Aquest costat fosc que mos atreu inevitablement i a la vegada mos fa por. S'atracció que exerceix aquesta foscor, per anomenar-ho d'alguna manera, pot per damunt sa por, i s'apodera de sa nostra ànima. I només en es moment en que cadascú rendeix sa seua ànima as desitg, només quan perdem tot lligam amb sa raó, només així es pot donar. Només així es pot rebre. Només així es pot ser lliure.

Benvenguts, de nou, as meu Kaos.