15 de gener, matinada

Estic ajeguda as llit. em contempl es pits nus que sobressurten des duvet sobre es que es recolza l'Anticrist, de Nietzsche. Un ciri blanc crema sobre sa meua tauleta de nit, acompanyada d'una barra d'encens. Els interrogants -certeses- s'abalancen sobre jo.

"Nos tornábamos sombríos y nos llamaban fatalistas. Nuestra fatalidad era
la plenitud; la tensión, la abundancia de fuerzas. Teníamos sed de relámpagos y
de actos; permanecíamos muy lejos de la dicha de los débiles, muy lejos de la
resignación. Nuestra atmósfera estaba cargada de tempestad, nuestra naturaleza
se obscurecía, porque no disponíamos de senda. La fórmula de nuestra
felicidad es ésta: un sí, un no, una línea recta, una meta."

En llegir això una sensació estranya em recorre es cos, tal vegada una veritat rebel·lada des que mai seràn compresos, tal vegada és únicament s'opi des meus records... o tal vegada solament és l'absència d'una pell propera, certa i sincera que volgués entendre'm. Algún día una carícia suau de nits dolces d'estiu vora la mar o de càl·lides tardes d'hivern vora es foc pitiús, em murmuraràn tendrament a s'orella que ja no seràn necessàries ses lectures de Nietzsche, ni de cap altre savi, poeta o home de barri que vol una cervesa de franc a canvi d'alguna rebel·lació sobre sa vida.

Aquest dia, aquesta carícia, seràn sa meua certesa.

Mentres, es meus pits seguiràn observant atentament ses últimes línies des paràgrafs de Nietzsche, ses paraules que neixen des meus llavis frustrats i ses carícies que, tendrament, m'agrada regalar-me en un acte d'extrema autocompassió -tal vegada seràn elles, y no els fulls de Nietzsche, qui em tornin sa fe-.