viernes, 30 de octubre de 2009
Punt i a part!
Als pocs que seguieu aquest blog, i es que entraveu per casualitat de tant en tant, us faig sebre que fa temps el vaig deixar de banda per començar-ne un de nou, per trencar amb una cosa que no m'acabava de convèncer.
Estau convidats, si encara em voleu llegir, a entrar a www.delicadencia.blogspot.com i comentar o seguir o passar-ne olímpicament!
Aix, el libre albedrío...
jueves, 28 de mayo de 2009
Santa Maria d'Eivissa
martes, 19 de mayo de 2009
Aigua
i reviscolaré.
Dóna-me'n tres gotetes
i sa llengua em tornarà humida
i es ulls vius.
Posa'm un got d'aigua
i nadaré,
fins fer-la vessar tota.
Dóna'm una bassa,
un safareig,
i t'hi faré piruetes,
per conseguir caramel·lets
de sa teua boca.
Dóna-me'n una font, un brull,
un naixement d'entre ses roques,
dóna-me'n un raig,
i la faré regalimar damunt sa pell,
faré que em llepi ses ferides,
que em cusi ses robes,
que em dongui un nom nou,
que em deixi fer-me,
que em dongui naixement
a aquest instant.
Dóna'm una piscina, i una presa,
dóna'm una botella,
o tres gotetes.
Dóna-me-la en xeringa,
dosificada.
No em donis la Mar,
no m'amollis davora un riu,
no m'atraquis a s'oceà...
Perquè per cames tenc cua,
i un poquet de llibertat,
bastaria,
reviscoliaria aquest desig,
aquest instint,
i fugiria lluny,
dins la mar, entre somnis.
Imatges: Bill Viola
sábado, 16 de mayo de 2009
...
- La parte del "No." la capto bastante bien pero... hay ciertas sutilezas que no alcanzo a entender.
domingo, 10 de mayo de 2009
martes, 5 de mayo de 2009
jueves, 23 de abril de 2009
Sólo una vez - Sergio Dalma
"La memoria de una mujer son los besos que recibió. En tus labios yo viviré... y en tu olvido yo moriré..."
"Y yo, como Adán en el paraiso, pequé"
Imatge: Annibale Caracci
lunes, 20 de abril de 2009
miércoles, 15 de abril de 2009
Luis Royo - Tattoos
lunes, 13 de abril de 2009
Tatuatge
Vet aquí es tatuatge que, pròximament, decorarà o acabarà d'espanyar sa meua esquena... Qui sap, qui sap?
En tot cas concretar que ses lletres xineses desapareixeràn i intentaré dulcificar un poc es rostres de ses meues tres gràcies alades, perque deixin de parèixer rates... U.U
En fi, s'agrairàn opinions...!
viernes, 10 de abril de 2009
9 d'abril de 2009
Sara estaba sentada en la popa de aquél gigantesco ferry que la alejaba cada vez más de su hogar. Mientras el viento le golpeaba la cara, en sus cascos sonaba Blessed are you, de Iced Earth.
Habían pasado dos años des de que había emprendido su gran aventura, la más osada de todas las que hasta ese extraño y lejano septiembre había tomado. No había dudado en ese momento, ni tampoco lo hacía ahora, a pesar de todo. Aunque algunos dias la distancia pesaba demasiado, ella siempre tenía la certeza de que ese era su lugar, de que no se había equivocado al emprender su viaje.
Al cabo de los días lejos de casa, a pesar del frío viento que le alborotaba el pelo en ese instante, a pesar del desgarro que se producía en ella al partir de su hogar, supo que lo que de verdad importaba no era saber exactamente a dónde iba, eso era lo de menos. Lo importante era saber de dónde provenía, y esto, creedme, lo llevaba grabado a fuego en cada centímetro de su piel. La vida también le había enseñado que la distancia es lo de menos si se ama com todo el alma. Así, ni su tierra, ni su familia, ni sus amigos estaban, jamás, lejos de ella.
Además, sabía que cuando el barco amarrase habría alguien esperándola. No era como la primera vez, que llegó con la maleta a reventar de cachivaches y ropa de su antigua vida, además de un montón de ilusiones, y no tenía a nadie que le echara una mano con ella. Recordaba que cogió un taxi, nada más bajar del barco, con los ojos llorosos y un nudo en la garganta, y que el taxista, ajeno al sufrimiento de Sara, no había parado de hablar de la Ley Seca, de los serenos y de su ajetreada y loca juventud.
Esta vez había ido a por ella su amiga Cris. Al recordarla, su mirada se centró en la estela de espuma blanca que dejaba tras de sí el barco. Qué maravillosa era Cris! Tenía los ojos oscuros, profundos como el mar que ahora observaba Sara. Como le gustaba sumergirse en esa mirada. Si hubiera tenido que elegir un lugar dónde morir, sin duda, habría sido en esos ojos. Cris era delicada pero inquebrantable. Era inocente i pulcra en todos sus pecados. Tal vez por eso le gustaba tanto a Sara. Tal vez porque ya lo sabía.
Cuando su tierra natal ya no se veía en el horizonte, Sara se dirigió a la proa del barco para mirar a los ojos su nuevo desafío, una nueva etapa de su camino, un año más.
Miró el reloj. Todavía faltaban dos horas de viaje, pero el sol se estaba poniendo ya. A la corta edad de diecisiete años Sara ya ha´bía descubierto el sabor de la distancia, esa presión en el pecho de saberse perdida en un mundo que no era el suyo, lejos de casa. Ya sabía mucho de la vida y de sus golpes cuando decició partir, tal vez demasiado. Ahora, más de dos años después de iniciar su viaje, era el reflejo rojo en el mar del día que fallece que le recordaba, como le decía su padre siempre que ella le llamaba apurada por la melancolía, que debía tener una certeza: que al día siguiente podría alzar la vista al cielo y ver que el Sol se había alzado de nuevo, glorioso y triunfante, y que todas las personas a las que amaba, podría contemplar el mismo Sol.
Así, Sara jamás se sintió lejos de casa.
Así Sara sabía que no se equivocaba al hablar de un viaje, pues sabía que siempre tendría un hogar al que volver.
miércoles, 8 de abril de 2009
Un somni més.
Tant de bo estiguéssis aquí, per omplir-me es llit i sa boca, per escalfar-me es llençols i ses mans, per embafar-me es vidres i es ulls. Tant de bo t'adonàssis de que sempre t'he esperat. De que t'he tengut sense haver-te guanyat. De que jo no puc morir sense fer-te meua.
Avui estic aquí per convidar-te a pigar-li mossos a sa vida, que fa gust a menta fresca, a raïm collit d'avui, a un bon vi que faria regalimar pes teu pit, sense deixar-lo perdre... Vull convidar-te a viure, a sentir s'olor de sa terra mullada, de s'aigua de la Mar quan fa mal temps, que sala s'aire, i pareix que es sent es seu gust as llavis.
I somiariem davall des cel d'estiu, veient com cauen ses llàgrimes de Sant Llorenç. I en amagar-se sa Lluna t'estimaria... dies i nits.
T'estimaria sempre, per sempre.
i plou...
I sabeu què feim es eivissencs amb s'aigua? Feim com es mallorquins: Deixaaaaaarla caure.
martes, 31 de marzo de 2009
sábado, 28 de marzo de 2009
Mi tempestad
"Si el insecto abandona su piel puedes observar en el suave vuelo un nuevo atardecer, del letargo un nuevo ser."
miércoles, 25 de marzo de 2009
Aquelarre
viernes, 27 de febrero de 2009
El que quiera entender...
Perquè sí, perquè em dóna la gana.
Perque no m'agrada enmalaltir a sa gent amb paraules enverinades, perque haurán de buscar molt bé algún motiu que sostengui, d'alguna manera, ses seues crítiques. I que els hi aprofiti.
Perque avui m'he tornat a posar sa meua vella i estripada cuirassa, negra. Perquè m'he vestit de derrotes i he mirat sa vida as ulls, i m'agrada.
Perque davora jo tenc persones grandíssimes, que em fan créixer, que van posant puntets de creu as meu vestit, que van cosint ferides i me les desinfecten amb una cervesa ben fresca.
Perque és sa meua gran obra, i en sortiré triomfant.
Perque jo no tenc mentides.
Perque escolt lu que em surt des nassos, perquè vaig on vull amb es cap ben alt.
Perque tenc poca vergoña. I sa poca que em queda, no em priva de fer lu que desitg.
Perque faig d'un instant poesia, perque visc d'una melodia.
Perque duc calcetins a rayes. (Ja ho sé, calcetins és horrorós, però eivissenc, res de mitjons!)
Perquè sí. Per avui. Per jo.
I perque som així de descarada.
.
.
"La única bandera que me pone de pie son las bragas de una mujer. El único himno que me hace estremecer son dos birras y esperar a amanecer. ¡Y esperar a amanecer! Déjeme escupirle, pero con educación. Todo lo que ha visto, ésa es mi religión. Lo que el viento de dejó fueron tipos como tú. Ni con todo tu poder nos podrás quitar la noche. Ni son todo tu dinero nos podrás robar la calle. Ni con toda tu ambición nos podrás dejar sin sueños. Tienes el himno nacional... Nosotros el Rock'n'Roll!"
...
"Te succionaré el cerebro por la oreja con un aspirador, te arrancaré tu sucia lengua por decir que odias el Rock'n'Roll. Te sacaré tus lindos ojos y los bañaré en tu pus y alcohol. Una inyección de lejía, nena, es la solución. Cariño, se ha terminado que rompas mi guitarra esta vez. Que escondas todos mis discos, te voy a esnucar contra el bidé."
...
"Quieto parao, no te arrimes, ya son demasiados abriles, para tu amanecer desbocao, mejor que me olvides"
...
Y si me pudro, te envenenará mi olor.
...
miércoles, 25 de febrero de 2009
Encontré... mi reflejo en sus ojos.
Me levanté despacio y me acerqué a la ventana que había permanecido abierta toda la tarde, abréndole la puerta al anochecer. Ahora eran cerca de las once y media. Miré por la ventana y entonces le ví. Andaba despacio, con una bolsa al hombro. Su sombra le seguía atenta, esperando reaccionar al másleve ruido.
Se paró debajo de una farola.
Entonces bajé, abrí el portal y me acerqué a él. Le abracé.
Sólo después le mirñe a los ojos. Me perdí en el vasto océano de su mirada y vi un alma rota.
Tal vez por eso le deseé.
martes, 24 de febrero de 2009
El vol de l'home ocell
d'un que volia ser ocell,
volia saltar muntanyes
i amb els arbres barallar
La gent sel mirava, nena,
no t'ho pots imaginar,
els cabells li tapaven la cara
tenia lleuger el caminar.
Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.
"Això no és cap joc
deixeu-me volar!
Jo sóc lliure de fer el que vulgui,
no em tregueu la llibertat"
El cel és un somni
on ell hi vol arribar,
els núvols les seves muntanyes,
el sol l'horitzó llunyà.
I es tornarà
ocell per un dia,
i d'entre les cendes
podrà volar...
Aquesta és la història
d'un que volia ser ocell,
volia saltar muntanyes
i amb els arbres barallar.
El cel és un somni,
no se'l pot fer esperar,
els núvols les seves muntanyes
el sol l'horitzó llunyà.
I es tornarà ocell per un dia...
miércoles, 18 de febrero de 2009
Per tu, de...:
De paraules tendres, veu un poc aflautada, de fàcil "t'estim".
De cor d'arena blanca i aigua clara, de llàgrimes també fàcils.
D'un arc de savina que es tensa, un gemec de vent entre roques i s'escuma blanca de la mar que brolla entre ses pedres de ses coves.
D'ulls negres com sa nit, amb una birleta de color mel, com sa lluna d'agost. Una mirada d'estrella, si la vols, cada nit.
D'una sinceritat d'arrels, d'una única veritat, sa que li dicta es cor. Sa que vol sa Lluna, mestra de tot allò oníric.
D'un somni, d'un filet daurat. I de trossets de somnis que vaig recollint, poc a poc, i que adornen sa meua memòria, lluny de qualsevol derrota.
No tenc cap por. He tengut molts noms. Diga'm com vulgues, viu-me com ho desitgis. Estima'm, només un poquet, i seràs una victòria més.
domingo, 15 de febrero de 2009
Sa meua oferta és:
Però per tu i per tots seràn rojos i negres. Negres com ses nostres ànimes i rojes per sa sang que m'han fet plorar.
Algún dia seràn blanques, color d'hotel.
Sempre que vulguis canviaré es meus llençols però... foc.
Fum i cendres després. I seràn es meu triomf, sempre també.
martes, 10 de febrero de 2009
Dead Boy's Poem - Nightwish
I dreamt all my future, relieved my past and witnessed the beauty of the beast.
...
El futuro.
Eso no es un plan. La cosa está clara, según el susodicho plan el enemigo soy yo, porque aún sé pensar. Me gusta leer, me gusta la libertad de expresión y la libertad de elección. Me gusta sentarme en una tasca grasienta y plantearme qué hago. ¿me tomo el filetón o la ración de chuletas con patatas fritas del día? Quiero un alto colesterol, quiero comer jamón y mantequilla, quiero fumarme un havano gigante en la sección de no fumadores, quiero correr desnudo por la calle con el cuerpo untado con gelatina verde leyendo la revista Play Boy.
¿Por qué? Por que a lo mejor, de pronto me entran ganas de hacerlo, vale?
He visto el futuro y es una virgen de 47 años con un pijama color beige que se toma un batido de pera mientras canta ''¡Soy una salchicha Óscar Mayer!''
Si vives arriba vives en un convento. Haces lo que quieren, como quieren y cuando quieren. La alternativa es bajar aquí y tal vez morir de hambre.
sábado, 7 de febrero de 2009
Le ví.
viernes, 6 de febrero de 2009
Finalitzats els exàmens...
i tot lu que comporta...
jueves, 5 de febrero de 2009
En resum.
- Si, fa temps que busc a sa bona persona que hi ha dins tu.
- No t'esforcis, no hi ha set mai.
miércoles, 4 de febrero de 2009
Matinada, 4 de febrer
Es sent una música.
Sol, vent, y escuma de mar. I una brisa suau que m'acarícia ses galtes mentres em transporta lluny d'questa València de lates de Steinburg, matalassos i sacs de dormir a Sa Balava i d'hipocresies.
Pronte veig Es Vedrà i Sa Caleta. Un poc més amunt Aigües Blanques i as final d'Es Amunts es veu sa Talaia, plena de taquetes de calç amb teules rojesentre immenses taques de verd pitiús.
Com a joies, floquets de cotó que anuncien es fruit secany de s'estiu, en tendres floretes rosades.
Pronte febrer queda lluny. S'arena de sa platja de Sa Cala em rellisca entre es dits des peus. Alçant sa mirada puc veure aquell cel preciós des 10 d'agost, ple de llàgrimes de Sant Llorenç, que tants de somnis m'han ofert.
Octubre ja està aquí, d'Orioles calrregades de figues. I també ses primeres gotetes que veuràn ses teules de sa meua finestra. Eivissa ja s'ha encarregat de tornar-me a enmalaltir pes meu aniversari, com acostuma a fer cada any.
Un llençolet blau i una immensa flassada blanca m'escalfen.
Són aquestos es moments que més m'estim.
Si mires dins es meus ulls, gravada a foc, hi veuràs Eivissa.
S'absència d'ella és subtil però hi ha vegades que es fa intensa i dolorosa com vidres dins ses venes, em seca es llavis.
Mi almohada aún llora tu ausencia
porque te tiene tan lejos
que invoco tu nombre
y aúllo a la Luna:
"Soy la immundicia,
el que solo te llena,
soy el que soy, tu Principe,
el de la Dulce Pena"
Aquesta per es pocs Eivissencs que som a València. A en Jesus, que fa molt que viu aquesta absència, més que jo, i a un poeta Eivissenc que també està lluny de sa seua terra. I a sa meua gent d'allí, que sempre m'hi esperau. Grasis.
lunes, 2 de febrero de 2009
La Serpiente
Veis las cosas y decís "¿Por qué?"
...
Pero yo sueño cosas que nunca existieron y digo:
¿Por qué no?
...
martes, 27 de enero de 2009
a lo mejor, lo mejor es...
- Uhm... el amor?
- Tan simple eres?
- Ay, pues... la amistad!
- Buf...
- Joder, pues entonces el dinero!
- Por Dios, como puedes caer tan bajo. Lo mejor del mundo son los calcetines a rayas!
martes, 20 de enero de 2009
15 de gener, matinada
"Nos tornábamos sombríos y nos llamaban fatalistas. Nuestra fatalidad era
la plenitud; la tensión, la abundancia de fuerzas. Teníamos sed de relámpagos y
de actos; permanecíamos muy lejos de la dicha de los débiles, muy lejos de la
resignación. Nuestra atmósfera estaba cargada de tempestad, nuestra naturaleza
se obscurecía, porque no disponíamos de senda. La fórmula de nuestra
felicidad es ésta: un sí, un no, una línea recta, una meta."
En llegir això una sensació estranya em recorre es cos, tal vegada una veritat rebel·lada des que mai seràn compresos, tal vegada és únicament s'opi des meus records... o tal vegada solament és l'absència d'una pell propera, certa i sincera que volgués entendre'm. Algún día una carícia suau de nits dolces d'estiu vora la mar o de càl·lides tardes d'hivern vora es foc pitiús, em murmuraràn tendrament a s'orella que ja no seràn necessàries ses lectures de Nietzsche, ni de cap altre savi, poeta o home de barri que vol una cervesa de franc a canvi d'alguna rebel·lació sobre sa vida.
Aquest dia, aquesta carícia, seràn sa meua certesa.
Mentres, es meus pits seguiràn observant atentament ses últimes línies des paràgrafs de Nietzsche, ses paraules que neixen des meus llavis frustrats i ses carícies que, tendrament, m'agrada regalar-me en un acte d'extrema autocompassió -tal vegada seràn elles, y no els fulls de Nietzsche, qui em tornin sa fe-.