Avui es meus dimonis em duen a confessar-te, estimat, que tenia por de que fóssis sa meua primera derrota.
M'he equivocat, i, creu-me, me n'alegr.
Novament, de velles cendres renaixerà una criatura d'essència tan preciosa, sublim i innocent que es veu condemnada a caure eternament.
Però es foc etern és massa temptador. Abans vull ser encadenada a una roca i atormentada per una àguila monstruosa, que privarme de foc.
I sé que cremaré. Em consumiré. Ses flames lleparàn cada centímetre de sa pell de sa meua vida, disfrutaré mentres duri, sabent sempre que s'acabarà. Que vendràn ses cendres y sa foscor. I les ploraré. Després les moldejaré, amb una nova forma, tan singular, tan especial, que la tornaré a prendre en flames i la viuré. La tornaré a viure as màxim.
S'han acabat ses promeses. T'estimaré? M'estimaràs? Tal vegada. Només mentres tot cremi. Quan siguen cendres, ves-te'n. Deixa'm en pau per plorar-les. No seràs tu qui els hi dóni forma de nou. Ses teues mans no són ses d'un escultor, són ses d'un pedrapiquer. No vull una vida vasta i plena d'imperfeccions.
Jo sé que hi ha grans escultors...
És es foc pitiús es foc des déus? Prometeu fou castigat pels dés per furtar-los el foc sagrat, i donar-lo a la Humanitat. Aquest foc és el poder de crear, de crear-nos a nosaltres mateixos una i altra vegada, de fang i cendres, en contínua exaltació de la vida. Tens tu als ulls eixe foc? tens eixa gota de llum d'Estellés? Jo crec que sí...
ResponderEliminarTenc foc. I voldria prendre-ho tot en flames, i que no en quedàs res. Estic esgotada de refer-me cada poc temps. Voldira pau.
ResponderEliminarFum i cendres després.
Estellés estimava València, mai hauria deixat que sa seua essència regalimàs en algú com jo.
Perdona'm.
ResponderEliminar