Matinada, 4 de febrer

Seràn prop de les 6 des matí i encara no he dormit. No queda cera per més veles. Ja no hi ha cap al·loteta davall aquell arbre.

Es sent una música.

Sol, vent, y escuma de mar. I una brisa suau que m'acarícia ses galtes mentres em transporta lluny d'questa València de lates de Steinburg, matalassos i sacs de dormir a Sa Balava i d'hipocresies.

Pronte veig Es Vedrà i Sa Caleta. Un poc més amunt Aigües Blanques i as final d'Es Amunts es veu sa Talaia, plena de taquetes de calç amb teules rojesentre immenses taques de verd pitiús.

Com a joies, floquets de cotó que anuncien es fruit secany de s'estiu, en tendres floretes rosades.

Pronte febrer queda lluny. S'arena de sa platja de Sa Cala em rellisca entre es dits des peus. Alçant sa mirada puc veure aquell cel preciós des 10 d'agost, ple de llàgrimes de Sant Llorenç, que tants de somnis m'han ofert.

Octubre ja està aquí, d'Orioles calrregades de figues. I també ses primeres gotetes que veuràn ses teules de sa meua finestra. Eivissa ja s'ha encarregat de tornar-me a enmalaltir pes meu aniversari, com acostuma a fer cada any.

Un llençolet blau i una immensa flassada blanca m'escalfen.

Són aquestos es moments que més m'estim.

Si mires dins es meus ulls, gravada a foc, hi veuràs Eivissa.

S'absència d'ella és subtil però hi ha vegades que es fa intensa i dolorosa com vidres dins ses venes, em seca es llavis.

Mi almohada aún llora tu ausencia
porque te tiene tan lejos
que invoco tu nombre
y aúllo a la Luna:

"Soy la immundicia,
el que solo te llena,
soy el que soy, tu Principe,
el de la Dulce Pena"

Aquesta per es pocs Eivissencs que som a València. A en Jesus, que fa molt que viu aquesta absència, més que jo, i a un poeta Eivissenc que també està lluny de sa seua terra. I a sa meua gent d'allí, que sempre m'hi esperau. Grasis.